Jacint Verdaguer i Santaló
Mossèn Jacint Verdaguer i Santaló és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. Va nàixer a Folgueroles, Osona, el 17 de maig del 1845 i va morir a Vallvidriera el 10 de juny del 1902.
També es conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.
1. Biografia
Jacint
va ser el tercer fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres.
Als 11
anys ingressà al Seminari de Vic. En aquella època era
costum ingressar els fills en l'esglèsia catòlica ja que així s’asseguraven
una professió pel futur. Tot i així, el 1859 s'escapà per fer de soldat, però
després reprengué la seva carrera de sacerdot.
Verdaguer va anar coneguent els clàssics que li ensenyaven
al seminari i els escriptors del romanticisme, i al mateix temps, gràcies a Jaume Collel, el seu amic, començà a
freqüentar grups literaris de Vic, en especial el Círcol
Literari . Mentre, continuà
estudiant, fent de mestre, de pagès i començà a escriure nombrosos poemes, així
com a recollir cançons populars. D'aquesta època en queden els poemes amb un
component amorós més marcat. No foren publicats fins el 1925, 23 anys després
de la seva mort, sota el títol de Jovenívoles.
Ell els
amagava a la seva cambra per por que algú pogués llegir-los, ja que no eren
poemes que corresponguessin a la seva condició de capellà.
El 1864 concursà per primera vegada als Jocs Florals,
però passà totalment desapercebut.
En
canvi, l'any següent, tornà a participar en els Jocs Florals de Barcelona amb quatre composicions que van ser
premiades. Un any més tard, n'hi premiarenen dues més. En anar a recollir els
premis començà la llegenda del jove poeta, ja que aquest es presentà vestit amb
la indumentària típica de la pagesia: roba de pana i barretina vermella. És
segurament aquesta imatge la que ha sigut més simptomàtica d'ell, ja que
representava la noblesa i la capacitat cultural del poble català, en especial
en el món rural; dos dels pilars bàsics de la Renaixença. Va ser també en aquesta època
quan es va produir un endarreriment en els seus estudis: va suspendre Teologia
al Seminari.
L'any
següent tornà a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.
1.1. Ordenació sacerdotal
El
24 de setembre del 1870 va ser ordenat sacerdot a Vic. L'octubre d'aquell
mateix any, va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Poc
després va ser nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on va viure un episodi
relacionat amb la Tercera Guerra Carlina: es trobà enmig d'un enfrontament
entre carlins i liberals, en el qual la seva vida corria perill.
Als 28 anys entrà de capellà a la Companyia
Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim,
i l'any següent embarcà a Cadis rumb a l'Havana.
Finalment s'establí a Barcelona, com a capellà
de la família del marquès de Comillas.
Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li va concedir
el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És
la consagració de Verdaguer com a poeta.
L'any
1880, per haver guanyat tres primers premis als Jocs Florals, fou proclamat
Mestre en Gai Saber. Aquell mateix any publicà el llibre Montserrat.
Als
39 anys viatjà a París, Suïssa, Alemanya i Rússia.
El 21 de març del 1886, als 41 anys, el bisbe
Morgades el coronà com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publicà el
gran poema Canigó al 1885 i realitzà un viatge de peregrinació a Terra Santa.
1.2. Etapa mística
Després d'aquest viatge va aturar la seva producció
literària i es va dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals va
ser la pràctica d'exorcismes. Com a cristià no podia acceptar el comerç
d'esclaus que realitzava l'empresari càntabre, per la qual cosa començà a
repartir abundants diners de la família entre els pobres. A causa d'aquest i
altres escàndols, el marquès de Comillas trencà les relacions amb ell i fins i
tot l'any 1895 li van prohibir exercir de sacerdot. Ell es defensà amb una
sèrie d'articles als diaris titulats “En defensa pròpia”. Començà llavors el
seu exili de Barcelona, i va ser destinat al santuari de la Gleva, a la seva Osona
natal.
1.3. Mort
El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es traslladà a la
finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on esperà fer
una convalescència de tuberculosi.
El 10 de juny va morir.
L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més
multitudinaris que es recordava a Barcelona fins llavors.
A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i
cançons més populars de la cultura catalana.
2. Obra
Entre les seves obres destaquen:
- L'Atlàntida (1876): Verdaguer hi desenvolupà la història del
càstig diví que acabà per enfonsar un continent, l'Atlàntida. Aquesta obra va
ser traduïda a moltes llengües, entre les quals el francès (pel seu amic Justí
Pepratx). El seu amic William Bonaparte-Wyse va iniciar a fer la traducció de
L'Atlàntida a l'anglès, encara que tot sembla indicar que mai no fou publicada.
- Oda a
Barcelona (1883).
3. Importància del poema Atlàntida
El poema L'Atlàntida és important perquè amb aquest el proclamaren guanyador dels Jocs Florals, de tots els àmbits: fe, pàtria i amor. Gràcies a aquest poema va ser nomenat Mestre en Gai Saber.
També és la consagració de Verdaguer com a poeta.
4. Aportació de Verdaguer a la Renaixença
Verdaguer fou l'escriptor català més destacat del segle XIX
i el més representatiu de la Renaixença literària catalana. Autor d'obres
cultes de gran ambició, se serví de temes i formes populars per transmetre les
idees del catalanisme conservador i del catolicisme de la seva època. Tornà a
la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de cultura, i, malgrat els
seus desequilibris, dugué a terme una obra perfectament coherent, al servei
dels ideals de la fe i de la pàtria. Se l'ha utilitzat des de postures
ideològiques oposades, i se l'ha invocat sobretot com a símbol de catalanitat.
La seva eficàcia expressiva i el ressò social del seu conflicte li procuraren,
ja en vida, una estima popular més personal que literària, en perjudici d'una
valoració estrictament artística.
