jueves, 7 de noviembre de 2013

Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer i Santaló

Mossèn Jacint Verdaguer i Santaló és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. Va nàixer a Folgueroles, Osona, el 17 de maig del 1845 i va morir a Vallvidriera el 10 de juny del 1902.
També es conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.

1. Biografia

Jacint va ser el tercer fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres.
Als 11 anys ingressà al Seminari de Vic. En aquella època era costum ingressar els fills en l'esglèsia catòlica ja que així s’asseguraven una professió pel futur. Tot i així, el 1859 s'escapà per fer de soldat, però després reprengué la seva carrera de sacerdot.
Verdaguer va anar coneguent els clàssics que li ensenyaven al seminari i els escriptors del romanticisme, i al mateix temps, gràcies a Jaume Collel, el seu amic, començà a freqüentar grups literaris de Vic, en especial el Círcol Literari . Mentre, continuà estudiant, fent de mestre, de pagès i començà a escriure nombrosos poemes, així com a recollir cançons populars. D'aquesta època en queden els poemes amb un component amorós més marcat. No foren publicats fins el 1925, 23 anys després de la seva mort, sota el títol de Jovenívoles.
Ell els amagava a la seva cambra per por que algú pogués llegir-los, ja que no eren poemes que corresponguessin a la seva condició de capellà.
El 1864 concursà per primera vegada als Jocs Florals, però passà totalment desapercebut.
En canvi, l'any següent, tornà a participar en els Jocs Florals de Barcelona amb quatre composicions que van ser premiades. Un any més tard, n'hi premiarenen dues més. En anar a recollir els premis començà la llegenda del jove poeta, ja que aquest es presentà vestit amb la indumentària típica de la pagesia: roba de pana i barretina vermella. És segurament aquesta imatge la que ha sigut més simptomàtica d'ell, ja que representava la noblesa i la capacitat cultural del poble català, en especial en el món rural; dos dels pilars bàsics de la Renaixença. Va ser també en aquesta època quan es va produir un endarreriment en els seus estudis: va suspendre Teologia al Seminari.
L'any següent tornà a guanyar dos premis en els mateixos Jocs Florals.

1.1. Ordenació sacerdotal

El 24 de setembre del 1870 va ser ordenat sacerdot a Vic. L'octubre d'aquell mateix any, va cantar la seva primera missa a l'ermita de Sant Jordi. Poc després va ser nomenat vicari de Vinyoles d'Orís, on va viure un episodi relacionat amb la Tercera Guerra Carlina: es trobà enmig d'un enfrontament entre carlins i liberals, en el qual la seva vida corria perill.
 Als 28 anys entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica perquè li havien recomanat per a la seva salut el clima marítim, i l'any següent embarcà a Cadis rumb a l'Havana.

 Finalment s'establí a Barcelona, com a capellà de la família del marquès de Comillas.
 Als 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li va concedir el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L'Atlàntida. És la consagració de Verdaguer com a poeta.
L'any 1880, per haver guanyat tres primers premis als Jocs Florals, fou proclamat Mestre en Gai Saber. Aquell mateix any publicà el llibre Montserrat.
Als 39 anys viatjà a París, Suïssa, Alemanya i Rússia.
 El 21 de març del 1886, als 41 anys, el bisbe Morgades el coronà com a Poeta de Catalunya al Monestir de Ripoll. Publicà el gran poema Canigó al 1885 i realitzà un viatge de peregrinació a Terra Santa.

1.2. Etapa mística

Després d'aquest viatge va aturar la seva producció literària i es va dedica a altres activitats poc ortodoxes, una de les quals va ser la pràctica d'exorcismes. Com a cristià no podia acceptar el comerç d'esclaus que realitzava l'empresari càntabre, per la qual cosa començà a repartir abundants diners de la família entre els pobres. A causa d'aquest i altres escàndols, el marquès de Comillas trencà les relacions amb ell i fins i tot l'any 1895 li van prohibir exercir de sacerdot. Ell es defensà amb una sèrie d'articles als diaris titulats “En defensa pròpia”. Començà llavors el seu exili de Barcelona, i va ser destinat al santuari de la Gleva, a la seva Osona natal.

1.3. Mort

El dia 17 de maig de 1902, als 57 anys, es traslladà a la finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera (Barcelona), on esperà fer una convalescència de tuberculosi.

El 10 de juny va morir.
L'enterrament de Jacint Verdaguer fou un dels més multitudinaris que es recordava a Barcelona fins llavors.
A més, el seu llegat es manifesta en alguns dels poemes i cançons més populars de la cultura catalana.

2. Obra

Entre les seves obres destaquen:
L'Atlàntida (1876): Verdaguer hi desenvolupà la història del càstig diví que acabà per enfonsar un continent, l'Atlàntida. Aquesta obra va ser traduïda a moltes llengües, entre les quals el francès (pel seu amic Justí Pepratx). El seu amic William Bonaparte-Wyse va iniciar a fer la traducció de L'Atlàntida a l'anglès, encara que tot sembla indicar que mai no fou publicada.
 Idil·lis i cants místics (1879).
 Oda a Barcelona (1883).
 Canigó (1886): Hi trobem tots els elements típics de la poesia romàntica i els pilars de la Renaixença. La història es desenvolupa en passat medieval, explica els orígens de la nació catalana a través de llegendes i personatges heroics, descriu minuciosament el paisatge del Pirineu i hi inclou també una reflexió religiosa.
 Montserrat (1889).

3. Importància del poema Atlàntida

El poema L'Atlàntida és important perquè amb aquest el proclamaren guanyador dels Jocs Florals, de tots els àmbits: fe, pàtria i amor. Gràcies a aquest poema va ser nomenat Mestre en Gai Saber.
També és la consagració de Verdaguer com a poeta.

4. Aportació de Verdaguer a la Renaixença

Verdaguer fou l'escriptor català més destacat del segle XIX i el més representatiu de la Renaixença literària catalana. Autor d'obres cultes de gran ambició, se serví de temes i formes populars per transmetre les idees del catalanisme conservador i del catolicisme de la seva època. Tornà a la llengua catalana el prestigi perdut d'un idioma de cultura, i, malgrat els seus desequilibris, dugué a terme una obra perfectament coherent, al servei dels ideals de la fe i de la pàtria. Se l'ha utilitzat des de postures ideològiques oposades, i se l'ha invocat sobretot com a símbol de catalanitat. La seva eficàcia expressiva i el ressò social del seu conflicte li procuraren, ja en vida, una estima popular més personal que literària, en perjudici d'una valoració estrictament artística.